Gairebé tothom té clar per a què serveix un detector de fum: xiula quan hi ha foc. El que es pensa menys és que aquest xiulet només serveix si hi ha algú a casa per sentir-lo. Un detector convencional que salta un dimarts a les onze del matí, amb la casa buida, avisa el gos i, amb sort, el veí de replà, que no sap si és una alarma de veritat o una pila esgotada.

L'octubre és un bon moment per pensar-hi. És quan s'encén la caldera per primera vegada en set mesos, es treuen del traster l'estufa de butà i el braser i s'encén la primera llar de foc de la temporada. Tot el que crema combustible en una casa torna a funcionar alhora, i amb això apareixen dos riscos diferents que un sol aparell no cobreix: el foc i el monòxid de carboni.

Fum i monòxid: dos perills, dos sensors

El detector de fum reacciona a partícules a l'aire: és el que produeix un foc, des del primer minut, molt abans que hi hagi flama visible. És l'aparell que et desperta si alguna cosa comença a cremar de nit.

El monòxid de carboni és una altra cosa. És un gas sense color i sense olor que surt d'una mala combustió: una caldera mal ajustada, un escalfador en una galeria tancada, una estufa de butà en una habitació sense ventilar, una llar de foc que no tira. No hi ha fum ni flama, i per això un detector de fum no el veu. Tampoc el notes tu: els símptomes són mal de cap, mareig i son, que és exactament el que no et fa sospitar de res quan ets al sofà una tarda d'hivern.

I hi ha un tercer aparell amb què se sol confondre: el detector de gas, que avisa d'una fuita de gas sense cremar. És útil si cuines amb gas, però no substitueix cap dels altres dos, i a més es col·loca al revés segons el gas: el natural és més lleuger que l'aire i s'acumula a dalt; el butà pesa més i es queda arran de terra.

On va cada detector

Els Bombers de la Generalitat resumeixen bé el bàsic del detector de fum: al sostre i no a la paret, tan centrat com es pugui a l'estança i sempre a més de 15 cm de les parets. Aplicat a un pis normal:

  • El passadís dels dormitoris. És l'imprescindible: és per on passa el fum camí d'on dorms. Si dormiu amb la porta tancada, afegeix-ne un dins de cada dormitori.
  • El menjador. És on hi ha la tele, els carregadors, la regleta amb massa coses endollades i, si n'hi ha, la llar de foc.
  • La cuina, però no amb un de fum. El vapor de l'olla el faria saltar cada dia. Allà hi va un detector tèrmic, que reacciona a una pujada brusca de temperatura: cobreix la paella oblidada al foc sense falses alarmes.
  • El monòxid, al costat del que crema. Un detector a l'estança de la caldera o l'escalfador i un altre on es facin servir estufa o llar de foc, a entre un i tres metres de l'aparell i a l'alçada que indiqui el fabricant. Si la caldera és a la galeria, al costat de la cuina, allà és on ha de ser.

El que convé evitar és igual d'important: res de col·locar-los just damunt d'un radiador, al costat d'una finestra o sota la reixeta de l'aire condicionat. Els corrents desvien el fum i l'avís arriba tard.

Què canvia quan el detector està connectat

Un detector connectat continua sent, abans que res, un detector: té la seva pròpia sirena, la seva pròpia bateria i ha de portar la seva certificació (EN 14604 els de fum, EN 50291 els de monòxid). La domòtica no substitueix res d'això, ho amplia. Quan un salta, passen diverses coses alhora:

  • T'arriba l'avís al mòbil, a tu i a qui tu decideixis: la teva parella, un familiar, el veí que té clau. Aquesta és la diferència entre assabentar-te'n als deu segons i assabentar-te'n en tornar.
  • Sonen totes les sirenes de la casa, no només la del detector que ha saltat. En un pis gran o en una casa de dues plantes, el foc que comença al menjador de baix ha de despertar qui dorm a dalt.
  • S'encenen els llums del camí de sortida —passadís, rebedor— a plena intensitat. Amb fum i de nit, veure la porta importa.
  • S'atura la climatització per conductes, si n'hi ha, perquè no reparteixi el fum per la resta de l'habitatge.

Amb el monòxid la resposta és una altra, perquè el problema és un altre: el sistema pot tallar la demanda de la caldera a través del termòstat, encendre l'extractor i avisar tothom. Si ja tens la calefacció controlada per zones, aquesta ordre es dona des del mateix sistema que decideix la temperatura de cada habitació: no cal afegir-hi res més.

Com amb la resta de la instal·lació, la detecció i les sirenes s'executen en local, dins de casa teva. Si el router està caigut, els detectors continuen detectant i les sirenes continuen sonant; l'única cosa que necessita internet és la notificació al mòbil.

Si ja tens detectors a casa

No cal llençar-los. Hi ha dos camins, i quin convé depèn del que ja tinguis:

  • Substituir-los per detectors certificats que a més parlin Zigbee o Z-Wave. És l'opció més neta: cada detector informa el sistema del seu estat, de la seva pila i de quina estança ha saltat.
  • Conservar-los i afegir-hi un «oient». És un petit sensor que reconeix el patró de so de la sirena d'un detector qualsevol i el converteix en avís. Serveix per a detectors que encara són dins la seva vida útil, a canvi de no saber quin d'ells ha saltat.

En tots dos casos la instal·lació és la mateixa que la dels sensors de fuites d'aigua: aparells a pila, sense cable i sense obra, que s'aparellen amb el sistema i es col·loquen al seu lloc. De fet, se solen instal·lar junts, perquè cobreixen la mateixa idea: que la casa t'avisi del que passa a dins quan no hi ets.

El que un detector connectat no fa

Convé dir-ho clar. La domòtica no truca als bombers. T'avisa a tu i a qui triïs, i actua dins de casa, però la trucada al 112 la fa una persona. Que algú verifiqui l'alarma i truqui per tu és el que ofereix una central receptora, amb la seva quota mensual; per a un pis habitat gairebé sempre n'hi ha prou que l'avís arribi a dos o tres mòbils.

Tampoc converteix en segur el que no ho és. Un detector de monòxid no arregla una caldera mal ajustada ni una estufa en una habitació sense ventilació: t'avisa que està passant. La revisió periòdica de la caldera i el sentit comú amb el braser continuen sent el primer. I tots els detectors caduquen: els de fum, als deu anys aproximadament; els de monòxid, entre set i deu. Integrats al sistema, almenys t'avisen ells abans.

La casa que està tancada

On un detector que només xiula té menys sentit és a l'habitatge que passa setmanes buit. La casa de la muntanya amb llar de foc, l'apartament que es fa servir per ponts: si alguna cosa crema o la caldera falla allà un dimarts de novembre, ningú no ho sentirà. És el mateix raonament que expliquem a la domòtica per a la segona residència: el que importa no és que la casa detecti, sinó que t'ho expliqui a dues hores de distància.

Quant costa

Els detectors no es venen com un producte solt: són una peça més de la instal·lació i el preu depèn de sobre què es munten. Si ja tens domòtica a casa, afegir-los és de les coses més senzilles que es poden fer: s'aparellen, es col·loquen i es configuren les escenes i els avisos en la mateixa visita. Si parteixes de zero, el més habitual és que entrin al sistema de seguretat, la instal·lació del qual parteix des de 900 € i inclou central, sensors, sirena i configuració, sense quotes mensuals ni permanència.

La visita i el pressupost no costen res: hi anem, mirem què crema combustible a casa teva i on dorm cadascú, i et diem quants detectors calen de veritat i de quin tipus.

Dubtes habituals

On es posa el detector de fum en un pis?

Al sostre, tan centrat com es pugui i sempre a més de 15 cm de les parets, com recomanen els Bombers de la Generalitat. El lloc que no pot faltar és el passadís o distribuïdor que dona accés als dormitoris; si dormiu amb la porta tancada, convé posar-ne un altre dins de cada dormitori, i un més al menjador. Cal allunyar-lo de finestres, reixetes d'aire condicionat i conductes de ventilació, perquè els corrents desvien el fum i endarrereixen l'avís.

Un detector de fum detecta el monòxid de carboni?

No. Són dos sensors diferents per a dos perills diferents. El de fum detecta partícules a l'aire, que és el que produeix un foc; el monòxid de carboni és un gas invisible i sense olor que surt d'una mala combustió —una caldera, un escalfador, una estufa de butà o una llar de foc que no tiren bé— sense que hi hagi fum ni flama. Hi ha aparells que combinen els dos sensors en una sola carcassa, però si a casa hi ha alguna cosa que crema gas, llenya o carbó, el de monòxid és imprescindible.

Puc posar un detector de fum a la cuina?

No és bona idea: el vapor i els fums de cuinar el fan saltar contínuament, i un detector que salta cada cop que fas una truita acaba desconnectat. A la cuina s'hi posa un detector tèrmic, que reacciona a una pujada brusca de temperatura i no al fum. Cobreix just el cas típic —la paella oblidada al foc— sense falses alarmes.

Cada quant s'ha de canviar el detector?

L'aparell sencer, no només la pila. Els sensors envelleixen: els de fum duren uns 10 anys i els de monòxid entre 7 i 10, segons el model, i la data de substitució sol venir impresa a la carcassa. El que més ajuda és que el detector avisi sol quan la pila baixa o quan arriba al final de la seva vida útil; integrat al sistema, aquest avís t'arriba al mòbil en lloc de ser un xiulet a les tres de la matinada.

El sistema avisa els bombers?

No per si sol. La domòtica t'avisa a tu i a les persones que triïs —un familiar, el veí que té clau— i actua dins de casa, però la trucada al 112 la fas tu o qui rebi l'avís. Que algú verifiqui l'alarma i truqui per tu és exactament el que ven una central receptora, amb la seva quota mensual. Per a la majoria de pisos, amb l'avís al mòbil de diverses persones n'hi ha prou; en una casa aïllada o una segona residència val la pena pensar-ho amb calma.

En resum

Un detector de fum protegeix del foc; un de monòxid, del gas que surt d'una caldera, una estufa o una llar de foc que funcionen malament. Són dos aparells diferents i en una casa amb calefacció de combustió calen tots dos. Connectats al sistema, deixen de ser un xiulet que només sent qui és a dins: l'avís t'arriba al mòbil, sonen totes les sirenes, s'il·luminen les sortides i la caldera s'atura. És la diferència entre que la casa detecti alguna cosa i que algú se n'assabenti a temps.