Una fuita d'aigua en un pis no comença amb un estrèpit. Comença amb una goma de la rentadora que fa vuit anys que està posada, un diumenge al matí, mentre tu esmorzes fora. Quan tornes, el problema ja no és teu: és del sostre del veí de sota. I aquí la conversa deixa d'anar de lampisteria i passa a anar de comunicats, pèrits, comunitat i tres mesos de missatges al grup de l'escala.

El desproporcionat de l'assumpte és la distància entre el que costa el desastre i el que costa evitar-lo. Un sensor de fuites és un disc de la mida d'una galeta que es deixa a terra: sense obra, sense cable i sense tocar la instal·lació. No arregla la canonada —això continua sent cosa del lampista—, però converteix «me n'he assabentat tres setmanes després» en «m'ha arribat un avís al mòbil al cap de deu segons». Que en danys per aigua és pràcticament tota la diferència.

L'aigua no es queda mai a casa teva

Els danys per aigua són, any rere any, el sinistre més freqüent en les assegurances de la llar a Espanya, molt per davant del robatori, segons les dades que publica UNESPA, la patronal de l'assegurança. Té una explicació poc èpica: perquè et robin ha d'aparèixer algú, però perquè se't trenqui un tub flexible només ha de passar el temps.

I en un edifici, l'aigua es comporta de la pitjor manera possible: baixa. Un cubell d'aigua a la teva cuina es resol amb un pal de fregar; el mateix cubell caient dotze hores és el fals sostre del pis de sota, la seva instal·lació elèctrica i una discussió sobre qui respon de què. Per això els sensors d'aigua són de les poques coses d'una casa connectada que es justifiquen soles: no són una comoditat, són una assegurança barata contra el sinistre més probable que tindràs.

Els cinc llocs on de veritat comença

A les visites ens trobem sempre els mateixos culpables. No cal sembrar la casa de sensors: cobrint aquests punts s'ataca la immensa majoria del que passa de veritat.

  • Sota l'aigüera. El campió indiscutible. És l'únic punt de la casa on conviuen un desguàs, dues claus d'escaire, el tub flexible de l'aixeta i —sovint— la presa del rentaplats, tot ficat en un moble tancat que ningú obre si no és per treure el lleixiu. Quan degota, degota a les fosques durant setmanes.
  • Darrere la rentadora. El tub flexible de goma d'entrada treballa sempre a pressió de xarxa, també quan la màquina està aturada. És l'avaria que inunda més de pressa, perquè no és un degoteig: és el cabal sencer de l'aixeta oberta.
  • El rentaplats. Mateix problema que la rentadora amb un agreujant: està encastat, així que l'aigua surt per sota del moble i arriba al parquet del menjador abans que ningú vegi una gota.
  • L'escalfador o la caldera. Els dipòsits avisen amb antelació —una humitat petita a la base setmanes abans de fallar—, i aquest és justament l'avís que ningú veu perquè són a la galeria o dins d'un armari alt.
  • L'entrada del bany. Aquí el sensor no cobreix una canonada, cobreix el desbordament: un desguàs embussat, una mampara mal tancada, un lavabo que algú va deixar obert. És el punt per on l'aigua s'escapa cap al passadís.

Com funciona un sensor d'aigua

Per dins no té cap misteri, i això és una virtut: dos contactes metàl·lics a la base, separats uns mil·límetres. Tan bon punt una làmina d'aigua els uneix, el circuit es tanca i el sensor dispara. No hi ha càmera, no hi ha micròfon i no hi ha res a calibrar. Funciona amb pila, s'enganxa o es recolza a terra i la instal·lació consisteix literalment a deixar-lo al lloc correcte: sense obra, sense cable i sense tocar la lampisteria.

Quan salta fa dues coses alhora. Sona una sirena a casa —que és el que et serveix si ets dins, dormint— i surt un avís al mòbil, al teu i al de qui tu decideixis. El detall que separa un sensor útil d'un adorn és el tercer: l'avís de pila baixa. Un detector amb la pila esgotada no falla sorollosament, falla en silenci, i et deixa tranquil justament quan ja no hauries d'estar-ho. Per això només muntem sensors que reporten la seva bateria al sistema.

Un apunt que importa més del que sembla: la detecció i la sirena s'executen en local, dins de casa teva. Si el router està caigut o el fabricant té un mal dia, el sensor continua detectant i la sirena continua sonant; l'única cosa que necessita connexió és la notificació al mòbil. És el mateix criteri amb què muntem la domòtica sense núvol: l'essencial no pot dependre d'un servidor aliè.

De l'avís al tall automàtic

Avisar està bé si hi ha algú que pugui fer alguna cosa. Però si l'avís t'arriba en un avió, en una reunió o a les quatre de la matinada, el sensor només aconsegueix que t'assabentis abans d'un desastre que passarà igualment. El següent esglaó resol això: una clau motoritzada sobre la clau de pas general. El sensor detecta, el sistema dóna l'ordre i l'aigua es talla en segons, sense que ningú intervingui.

És la mateixa peça que recomanem per a l'altre cas en què l'aigua es queda oberta sense vigilància — el reg automàtic quan marxes de vacances —, i aquí resol el problema d'arrel. Per muntar-la calen dues coses gens exòtiques: que es pugui arribar a la clau de pas i que hi hagi un endoll a prop. Quan la clau està encastada darrere d'un registre minúscul, o quan l'única accessible és la del replà i per tant és zona comuna, la cosa es complica i de vegades surt més a compte quedar-se amb els sensors. És una d'aquestes decisions que no es poden prendre des d'un article: es veu obrint el moble del bany.

El que un sensor d'aigua no veu

Aquí convé ser clars, perquè és on més expectatives es trenquen. Un sensor detecta aigua a terra. Punt. El que no detecta:

  • Una canonada que degota dins d'un envà. L'aigua es queda a la paret, apareix mesos després com una taca, i per llavors el sensor de terra no se n'ha assabentat de res.
  • La humitat per capil·laritat d'un baix o un semisoterrani, que no és una fuita sinó un problema de construcció.
  • Una filtració des del pis de dalt, que entra pel sostre i no per terra.
  • Un degoteig mínim i constant que s'evapora abans de formar làmina. És el que més aigua malgasta a final d'any i el que cap detector de contacte enxamparà.

Per a aquests casos l'eina és diferent: un sensor de cabal a l'entrada general, que no busca aigua a terra sinó consums que no toquen —com ara que a les quatre de la matinada estigui passant aigua durant dues hores seguides—. És un esglaó més i no tots els habitatges el necessiten, però és la resposta honesta quan algú pregunta si els sensors ho cobreixen tot. No ho cobreixen.

Tres setmanes fora

Si hi ha un moment en què això passa de recomanable a evident, és l'agost. El consell clàssic de tancar la clau de pas quan marxes és bo, però gairebé ningú el compleix —i qui té reg, nevera amb presa d'aigua o un veí que li rega les plantes, directament no pot—. Amb sensors i clau motoritzada deixes de triar: l'aigua continua disponible per al que la necessitis i es talla sola tan bon punt alguna cosa es trenca.

És la mateixa lògica de la resta del mode vacances. Igual que els llums i les persianes simulen presència perquè la casa no sembli buida, els sensors s'encarreguen del que pot passar a dins mentre no hi ha ningú. I hi ha una diferència important entre els dos riscos: el robatori és improbable, la goma de la rentadora es trenca sola amb el temps.

Quant costa

Els sensors d'aigua no es venen com un producte solt: són una peça més de la instal·lació, i per això el preu depèn de sobre què es munten. Si ja tens un sistema de domòtica a casa, afegir-los és de les coses més barates que es poden fer — s'aparellen, es col·loquen i es configuren els avisos a la mateixa visita. Si parteixes de zero, l'habitual és que entrin dins del sistema de seguretat, la instal·lació del qual parteix des de 900 € i inclou central, sensors, sirena i configuració, sense quotes mensuals ni permanència.

La clau motoritzada es pressuposta a part, perquè el seu cost depèn completament de com estigui la teva clau de pas. I com en tota la resta, la visita i el pressupost no costen res: hi anem, mirem els cinc punts de risc de casa teva i et diem quants sensors calen de veritat. Solen ser menys dels que la gent s'imagina.

Dubtes habituals

On es col·loquen els sensors de fuita d'aigua?

A terra, arrambats a la paret i tan a prop com es pugui del punt que pot fallar: sota l'aigüera al costat del sifó, darrere o al costat de la rentadora, al costat del rentaplats, als peus de l'escalfador o la caldera i a l'entrada del bany. La regla és senzilla: on hi hagi una goma, una junta o un desguàs, allà va un sensor. No cal omplir la casa — amb quatre o cinc punts es cobreix pràcticament tot el que es trenca de veritat en un pis. En una casa amb més plantes se n'afegeix un a la cambra de la instal·lació i un altre al safareig.

M'avisa si sóc fora de casa?

Sí, aquesta és justament la raó de posar-los. Quan el sensor detecta aigua, la sirena sona a casa i alhora t'arriba la notificació al mòbil, siguis on siguis, i a qui tu decideixis: la teva parella, un familiar o el veí que té clau. El que necessita connexió és només la notificació; la detecció i la sirena s'executen en local i continuen funcionant encara que el router estigui caigut.

Pot tallar l'aigua automàticament?

Sí, si s'hi afegeix una clau motoritzada sobre la clau de pas general. El sensor detecta, el sistema dóna l'ordre i l'aigua es talla en segons, sense que ningú hagi de ser a casa. Calen dues coses: que la clau de pas sigui accessible i que hi hagi un endoll raonablement a prop. Quan la clau està encastada darrere d'un registre diminut o en zona comuna de la finca, la instal·lació es complica i de vegades no compensa; ho comprovem a la visita abans de proposar-ho.

Quant dura la pila del sensor?

Entre un i dos anys, segons el model i la temperatura del lloc on estigui. L'important no és el número, sinó que el sensor avisi quan la pila comença a caure: un detector mut és pitjor que no tenir-ne cap, perquè et dóna una sensació de seguretat que ja no és real. Per això només muntem sensors que reporten el seu nivell de bateria al sistema, i l'avís de pila baixa arriba al mòbil igual que el de fuita.

Detecta una fuita dins de la paret?

No, i convé saber-ho abans de comprar res. Un sensor d'aigua detecta aigua líquida que arriba fins a ell, és a dir, a terra. Una canonada que degota dins d'un envà, una humitat que puja per capil·laritat o una filtració lenta des del pis de dalt no les veurà fins que l'aigua surti i arribi a terra, si és que hi arriba. Per a aquest tipus de fuita l'eina és una altra: un sensor de cabal que detecti consums que no toquen, o directament una inspecció amb càmera termogràfica.

En resum

Un sensor de fuites és la peça de domòtica amb millor relació entre el poc que costa i el molt que evita. No repara res i no veu les fuites dins de la paret, però cobreix els cinc llocs per on de veritat comença l'aigua i converteix un sinistre de milers d'euros en un avís al mòbil i un cubell. Si a més pots arribar a la clau de pas, la clau motoritzada tanca el cercle: la casa es defensa sola encara que no hi hagi ningú. I si marxes tres setmanes a l'agost, aquesta és exactament la diferència entre tornar a casa teva i tornar a un comunicat al segur.