El primer dia de fred de debò sempre arriba igual. Un matí de finals d'octubre et lleves, notes que la casa és a catorze graus i vas al passadís a tocar el termòstat, que fa des del març que és al mateix lloc. La casa sencera comença a escalfar-se: el saló, els tres dormitoris, el bany, el rebedor i aquella habitació on només hi ha una bicicleta i la maleta grossa. Tot alhora i tot a la mateixa temperatura, perquè és així com funciona.

I aquí hi ha el problema, que no és d'aparells ni de caldera: una casa no es viu sencera alhora. El saló es fa servir de set a dotze, el dormitori es fa servir dormint —que és justament quan menys calor vols—, el bany necessita quinze minuts bons al matí i l'habitació de la bicicleta no necessita res. Repartir la calor per habitacions i per hores és la palanca més gran que hi ha en calefacció, i es fa sense canviar la caldera. Aquesta és la guia de què posar a cada lloc.

El termòstat del rebedor mesura on no vius

Gairebé tots els pisos tenen un únic termòstat, i gairebé sempre és al pitjor lloc possible: el passadís o el rebedor. És un lloc estret, sense finestra, moltes vegades sense radiador propi, amb la porta del carrer obrint-se i tancant-se i amb l'aire de tota la casa passant-hi. Aquell punt és el que decideix si la caldera arrenca o para per a totes les altres habitacions.

El resultat el coneix qualsevol que hagi viscut en un pis amb radiadors. El passadís arriba a 21 °C de pressa perquè és petit, la caldera s'apaga, i el dormitori que dona al pati —el que té el mur fred i la finestra antiga— es queda a 17 °C tota la nit. O a l'inrevés: perquè el dormitori estigui bé cal posar el termòstat a 23, i llavors el saló, que dona al sud i té sol tota la tarda, es posa a 24 i acabes obrint el balcó en ple desembre. En tots dos casos s'està pagant gas per acabar incòmode.

La solució no és un termòstat millor al mateix lloc. És deixar de tenir un sol lloc.

Cada habitació vol la seva temperatura

L'IDAE recomana per a un habitatge entre 19 i 21 °C durant el dia i entre 15 i 17 °C a la nit, i calcula que cada grau de més suposa al voltant d'un 7% de consum. Són xifres mitjanes per a tota la casa; l'interessant és baixar-les a cada estança, perquè és allà on la recomanació es torna accionable.

El saló, entre 19 i 21 °C, i només quan es fa servir. És l'estança on s'està quiet —al sofà, llegint, mirant alguna cosa— i on per tant es nota més el fred. Es mereix la part alta de la forquilla. El que no es mereix és estar a 21 °C des de les nou del matí: amb què arrenqui a mitja tarda per arribar calent a les set ja està resolt. Si a més té balcó orientat al sud, alguns dies d'hivern a Barcelona no caldrà ni encendre'l.

El dormitori, més fresc de nit i temperat en despertar-se. És el canvi que més sorprèn i el que més estalvia. Es dorm millor entre 16 i 18 °C que a 21, i són vuit hores seguides: abaixar-hi és abaixar en el tram més llarg del dia. La gràcia és a l'altra meitat de la regla — que el capçal obri mitja hora abans que soni el despertador, perquè llevar-se no sigui sortir a un quarto gelat. Fred per dormir, temperat per llevar-se; fins ara calia triar.

El bany, un pic curt al matí. És l'única estança de la casa on té sentit passar-se de la recomanació, perquè s'hi està mullat i quiet. Un parell de graus per sobre de la resta durant els vint o trenta minuts de la dutxa, i la resta del dia al mínim. Un pic curt costa molt poc; un bany a 23 °C tot el dia costa molt.

La cuina, un o dos graus per sota. S'escalfa sola. El forn, els fogons, la nevera i la gent movent-se dreta hi aporten bastant calor, i a més sol ser l'estança que més es ventila. Posar-la al mateix nivell que el saló és de les coses que més calor sobrant generen en un pis.

L'habitació que ningú no fa servir, al mínim — però no a zero. Tancar del tot el radiador i la porta al darrere és un clàssic i no és bona idea: una habitació freda i sense ventilar en una ciutat humida com Barcelona acaba amb condensació al vidre i floridura a la paret de l'armari. Deixar-la al voltant de 15 °C evita això, treu feina als envans que donen a les habitacions veïnes i costa una fracció de tenir-la en ús.

Res d'això no exigeix encertar-ho a la primera. El normal és deixar unes temperatures de partida el dia de la instal·lació i ajustar-les durant les dues o tres primeres setmanes de fred, que és quan cadascú descobreix què li agrada de debò.

L'hora importa tant com el grau

Un radiador no escalfa una habitació en cinc minuts: entre que l'aigua puja de temperatura i que l'aire de l'estança es posa al dia poden passar de mitja hora a una hora llarga, segons com de gran sigui i com de freda estigui. Aquesta inèrcia és la raó per la qual apujar el termòstat en arribar a casa és un mal pla — i també la raó per la qual repartir per hores funciona tan bé.

Escalfar per endavant, no a remolc. Si a les set vols el saló a 20 °C, l'ordre ha de sortir a un quart de set. Fet així, arribes a una casa que ja està bé; fet a l'inrevés, passes la primera hora amb l'abric posat i la caldera a tope, que és exactament el moment en què més gasta.

Apujar la consigna no escalfa més de pressa. És el malentès més repetit de la calefacció. Posar el termòstat a 25 no fa que l'aigua arribi abans ni més calenta: la caldera ja està donant el que pot. L'únic que s'aconsegueix és que, quan l'habitació arribi a 21, continuï escalfant fins a 25 — i que t'oblidis d'abaixar-ho. El grau de més es paga, i segons l'IDAE es paga al voltant d'un 7% cadascun.

Els caps de setmana no són dies feiners. Un horari que va bé de dilluns a divendres té poc sentit un dissabte, quan la casa està ocupada des de mig matí. Tenir dos programes i que el sistema sàpiga en quin dia és evita el dissabte de fred a les onze i el dimarts de calefacció encesa per a ningú.

Deixar d'escalfar el carrer

Amb les habitacions repartides, hi ha dues situacions que val la pena resoldre a part perquè són pur malbaratament.

La finestra oberta. Es ventila deu minuts al matí i, mentrestant, el radiador d'aquella habitació està a ple rendiment barallant-se amb l'aire del carrer. Un petit sensor a la finestra —o la mateixa caiguda brusca de temperatura, si no s'hi vol posar res— fa que aquell radiador, i només aquell, s'aturi mentre duri i torni sol en tancar. No cal recordar res.

La casa buida. Entre que surt l'últim al matí i torna el primer a la tarda hi ha moltes hores de calefacció per a ningú. No es tracta d'apagar-ho tot —tornar a escalfar una casa freda costa més que mantenir-la— sinó d'abaixar uns graus en aquell tram i començar a recuperar abans que arribi algú. Si el sistema sap que aquell dia no ha sortit ningú, no abaixa.

El comandament continua sent teu

Aquesta és la regla que fa que la resta sigui acceptable per a tota la família: la programació proposa i la persona disposa. El capçal es pot girar a mà com el de tota la vida, i si algú té fred al saló un diumenge a la tarda, l'apuja i es queda apujat fins al tram horari següent. Ningú no ha de treure el mòbil per tenir calor, i ningú no ha de demanar permís a una aplicació. La casa s'encarrega del noranta per cent de les vegades, que són les repetides; les altres les decideixes tu.

És el mateix principi amb què plantegem qualsevol domòtica per a la llar: automatitzar el que es repeteix i no treure a ningú el gest de sempre.

Què cal i què costa

Menys del que sembla. Un capçal a cada radiador que es vulgui controlar, un termòstat o un relé al punt on avui hi ha el termòstat de la caldera, i un petit equip que coordini els horaris dins de casa. Res d'obra, res de tocar la instal·lació d'aigua i res de canviar la caldera; si vols el detall de com funciona la peça que mana sobre la caldera, ho expliquem a la guia del termòstat intel·ligent per a calefacció.

Una instal·lació de climatització intel·ligent com la d'aquesta guia parteix des de 700 €, en pagament únic i sense quotes, i el nombre de radiadors és el que més mou la xifra — per això a la visita mirem quins compensen i quins no. Amb la mateixa garantia que la resta del que instal·lem: garantim la nostra instal·lació i configuració durant 5 anys; els equips tenen la garantia del seu fabricant (2–3 anys) i la gestionem nosaltres per tu.

Si la calefacció és elèctrica en lloc de gas, el repartiment per habitacions es nota a més a la factura de la llum, i allà convé mirar les dues coses juntes: quant gasta cada aparell i a quina hora convé que funcioni. Això ho expliquem a la guia de com monitorar el consum elèctric de casa.

Dubtes habituals

He de canviar la caldera o els radiadors?

No. Repartir la calor per habitacions no toca la caldera ni la lampisteria: se substitueix el comandament de cada radiador —aquella roda de plàstic amb números de l'1 al 5— per un capçal que fa el mateix però obeeix una hora i un sensor. Es cargola al mateix lloc, va a pila i es canvia en pocs minuts per radiador. La caldera continua sent la teva i s'assabenta del mateix que abans: que cal donar calor o que no.

Continua funcionant si cau Internet?

Sí, i és una diferència que convé preguntar abans de comprar res. En una instal·lació ben plantejada els horaris i les temperatures viuen en un petit equip dins de casa teva, no al servidor d'una marca: el dormitori es temperarà a les set del matí encara que la fibra estigui caiguda i encara que aquella empresa tanqui el servei d'aquí a tres anys. Internet només cal per mirar-ho o canviar-ho des de fora de casa.

I si tinc terra radiant o aerotèrmia en comptes de radiadors?

També es reparteix per zones, tot i que el repartiment es fa en un altre lloc: en comptes d'un capçal per radiador, uns actuadors al col·lector obren o tanquen cada circuit. El que canvia de debò és el ritme. El terra radiant i l'aerotèrmia tenen molta inèrcia —triguen a escalfar i triguen a refredar-se—, de manera que funcionen pitjor a base d'encendre i apagar i molt millor amb corbes suaus i anticipació. Dit d'una altra manera: la programació per hores hi rendeix encara més que en radiadors, però s'ha de fer amb més marge.

Quants radiadors s'han de zonificar perquè compensi?

No cal fer tota la casa de cop, i gairebé mai no és el que recomanem. Només començant per les estances que tenen horaris molt diferents entre si —dormitoris i saló— ja es nota, perquè és allà on més calor es regalava. Les habitacions de pas o les que ningú no fa servir es poden deixar per a una segona volta, o resoldre-les simplement deixant-les al mínim. A la visita mirem quants radiadors hi ha i quins valen realment la pena; de vegades són quatre de nou.

En resum

La majoria dels pisos escalfen una casa sencera per viure en dues habitacions, i ho fan decidint-ho des d'un passadís. Repartir la calor —el saló a 20 °C a la tarda, el dormitori fresc de nit i temperat en despertar-se, el bany amb el seu pic curt, l'habitació buida al mínim just perquè no hi aparegui floridura— és una de les poques coses que millora el confort i abaixa la factura alhora, i no cal canviar res del que ja tens. Deixa d'escalfar habitacions; escalfa hores i persones.