Són dos quarts de set de la tarda, encara és setembre i ja tornes a casa de nit. Obres la porta amb les bosses de la compra en una mà i les claus a l'altra, i fas el de sempre: palpar la paret fins a trobar l'interruptor. El 25 d'octubre es canvia l'hora i aquesta escena s'avança seixanta minuts més; a partir del novembre, tot el que facis a casa després de dos quarts de sis ho faràs amb llum artificial.

Hi ha una manera millor de passar la tardor: que el llum estigui posat quan arribis, i que es posi sol quan la casa el necessiti — al capvespre, en entrar en una habitació, en llevar-te de matinada— sense que ningú hagi de pensar-hi. No parlem d'un sensor d'escala que s'apaga al cap de trenta segons, sinó d'una casa que encén el llum just, al lloc just, i que s'aparta quan tu prens el comandament. Aquesta és la guia per fer-ho bé.

Tres maneres que el llum s'encengui sol

Hi ha tres senyals diferents amb què una casa pot decidir encendre un llum, i la diferència entre un sistema que molesta i un que no es nota és en quin s'usa a cada lloc — i, sobretot, a combinar-los.

Per l'hora real del capvespre. No un horari fix que cal retocar cada mes, sinó el moment en què es pon el sol a Barcelona cada dia de l'any: el sistema ho sap per calendari astronòmic i es corregeix sol, també el dia del canvi d'hora. És el senyal perfecte per al que vols encès cada tarda passi el que passi: el llum de la sala, el de l'entrada, el balcó.

Per la llum que hi ha de debò. Un sensor de lluminositat mesura quanta claror entra, i amb això la casa reacciona al que passa a fora i no al calendari: un dia de tempesta a les cinc de la tarda també compta com a capvespre, i una tarda clara de març no encén res fins que cal. S'usa a les estances amb finestra, on el capvespre «oficial» i la foscor real no sempre coincideixen.

Per presència. Un sensor sap si hi ha algú a l'habitació i el llum s'encén només aleshores — i, el que més estalvia, s'apaga sol quan ja no hi ha ningú. És el senyal dels llocs de pas: rebedor, passadís, bany, safareig, l'escala d'una casa.

El que fa que el resultat sigui bo és creuar-los. «Encén el passadís quan algú passi» és un sensor d'escala de tota la vida; «encén el passadís quan algú passi, només si és fosc, i de nit al deu per cent» és una casa que pensa. El mateix llum, tres regles, zero molèsties.

Habitació per habitació

El millor és pensar-ho com es viu una casa: per llocs i per moments del dia, no per catàleg d'aparells.

El rebedor. És el llum que més s'agraeix i el més fàcil de resoldre: un sensor a la porta d'entrada —el mateix que fa servir l'alarma— i el llum del rebedor s'encén en obrir la porta si ja s'ha fet fosc. Entres amb les mans ocupades i la casa et rep encesa; al cap de dos minuts sense moviment a l'entrada, s'apaga sol.

El passadís i el bany, de nit. Aquí hi ha la diferència entre una automatització ben feta i una que la família acaba desconnectant. Entre les onze de la nit i les set del matí, el sensor de presència encén el passadís i el bany al deu per cent i en llum càlida: prou per no ensopegar, poc per no despertar-se del tot. De dia, en aquests mateixos llocs, el llum surt a plena intensitat. La regla és la mateixa; canvia el que fa segons l'hora.

La cuina. És on més es combina: presència per al llum general, i una tira o un focus sota els armaris que s'encén amb una mica de claror en anar a buscar un got d'aigua a mitjanit. I el llum de la cuina no s'apaga perquè portis cinc minuts quiet davant del fogó — més avall expliquem per què.

La terrassa, el balcó i l'entrada d'una casa. A fora és on el senyal de capvespre mana: el llum del porxo o del balcó s'encén sol en pondre's el sol, baixa d'intensitat a mitjanit i s'apaga a l'hora que decideixis. Si hi ha jardí o un camí fins a la porta, s'hi afegeix presència perquè el tram s'il·lumini quan algú arriba i no tota la nit.

L'escala d'una casa. Sensor a cada tram i llum baix de nit, alt de dia. I si algú la puja amb el llum apagat a mà, no s'encén: l'interruptor mana.

Per què els sensors «de tota la vida» molesten (i com evitar-ho)

Gairebé tothom ha viscut amb un sensor de moviment que li ha amargat una estona: el llum que s'apaga mentre llegeixes al sofà, el focus a plena potència a les tres de la matinada, l'escala del garatge que et deixa a les fosques a mig tram. No és que la idea sigui dolenta; és que aquells sensors eren ximples. Tres coses els arreglen.

Quietud no és absència. El sensor clàssic —el d'infrarojos, el que porta qualsevol focus de bricolatge— només veu moviment: si et quedes quiet llegint, per a ell l'habitació és buida i apaga. A les estances on la gent s'asseu fem servir un sensor de presència, que detecta que hi ha algú encara que no es mogui, i el llum es queda fins que de debò surts. El de moviment continua sent perfecte per als llocs de pas, que són la majoria; cada lloc porta el seu.

El llum que toca a cada hora. Un llum automàtic no té per què encendre's sempre igual. Es dona a cada franja la seva intensitat i el seu to: plena i neutra al matí, càlida i una mica més baixa al capvespre, mínima de matinada. És el que converteix el «se m'ha encès el focus» en un «ni me n'he adonat».

L'interruptor continua manant. És la regla que fa que tot l'anterior sigui acceptable per a tota la família: l'automatització proposa, la persona disposa. Si apagues a mà, es queda apagat; si encens a mà, es queda encès fins que ho apaguis o fins a l'hora que hagis decidit. Ningú no ha d'aprendre res de nou ni treure el mòbil per encendre un llum. I com que es fa amb un mòdul darrere de l'interruptor de sempre o amb bombetes intel·ligents, tot això s'instal·la en un pis ja construït sense fer obres: sense regates, sense canviar mecanismes, en un matí.

Quan no hi ets, el mateix llum simula que sí

Les mateixes regles que et reben cada tarda serveixen per a una altra cosa quan la casa es queda buida: al capvespre, els llums es van encenent i apagant per estances amb el ritme d'una casa habitada, i des del carrer res no indica que no hi ha ningú. És un ús que mereix la seva pròpia guia, i la tenim: com simular presència a casa sense que sembli un temporitzador. Aquí n'hi ha prou de saber que no cal muntar res més per tenir-ho.

Tot això passa dins de casa

Un detall que convé mirar abans de comprar res: on viu la regla que encén el llum. Si viu al núvol d'un fabricant, la tarda que cau Internet —o el dia que aquella empresa tanca el servei— el teu rebedor torna a ser el d'abans. En una instal·lació ben plantejada, el sensor, la regla i el llum es parlen dins de la teva pròpia xarxa, i el capvespre del passadís funciona igual amb la fibra caiguda. És la mateixa filosofia amb què plantegem qualsevol domòtica per a la llar: la casa es mana sola des de casa, i Internet només cal per controlar-la des de fora.

Quant costa i què s'estalvia

Una instal·lació d'il·luminació intel·ligent com la d'aquesta guia —escenes, horaris i detecció de presència a les estances principals d'un pis— parteix des de 600 €, en pagament únic i sense quotes. I no és només comoditat: entre els llums que s'apaguen sols a les estances buides, la regulació d'intensitat i els horaris, l'estalvi en il·luminació arriba fins al 60%; és una de les automatitzacions amb retorn més ràpid de tota la domòtica. Amb la mateixa garantia que la resta del que instal·lem: garantim la nostra instal·lació i configuració durant 5 anys; els equips tenen la garantia del seu fabricant (2–3 anys) i la gestionem nosaltres per tu.

Dubtes habituals

He de canviar els interruptors o les bombetes?

No. Hi ha dues maneres de fer-ho i cap no toca la paret. La més senzilla és una bombeta intel·ligent al llum que ja tens. La més completa és un mòdul de la mida d'una capsa de llumins que es col·loca darrere de l'interruptor actual: l'interruptor continua sent el mateix, continua funcionant com sempre, i a més el llum obeeix els sensors i l'hora. Totes dues s'instal·len en un matí, sense regates ni pols, i es retiren igual de fàcil.

S'encén el llum quan passa el gos o el gat?

Depèn del sensor i d'on es col·loqui, i és una de les coses que ajustem a la instal·lació. Els sensors de moviment s'orienten i es limiten en alçada perquè un animal arran de terra no els activi; molts models tenen a més un mode mascota que ignora el que passa per sota de certa alçada. I als llocs on no volem ni una activació falsa —el passadís de nit, per exemple— el llum s'encén al mínim, càlid, així que si el gat l'activa a les quatre de la matinada ningú no se n'assabenta.

I si vull que el llum no s'encengui, per veure una pel·lícula o fer la migdiada?

Es diu a la casa i ja està. Una escena «cinema» o un mode «no molestar» pausa els sensors de l'estança mentre dura; s'activa amb un toc a l'interruptor, des del mòbil o de viva veu si tens un altaveu. I sempre queda el gest més simple de tots: l'interruptor de la paret mana per sobre de qualsevol automatització. Si apagues el llum a mà, es queda apagat fins que tu diguis.

Visc de lloguer, puc posar llums que s'encenguin sols?

Sí. Les bombetes intel·ligents es cargolen al llum que hi ha, els sensors van a pila i s'enganxen amb adhesiu, i el petit cervell que ho coordina s'endolla al router: res d'això no deixa marca ni necessita permís del propietari, i tot se'n ve amb tu al pis següent. Només el mòdul darrere de l'interruptor convé parlar-lo abans amb el propietari, perquè toca la instal·lació elèctrica — tot i que també es retira sense deixar rastre.

En resum

La tardor portarà gairebé cinc mesos de tardes a les fosques. La casa pot rebre't encesa en obrir la porta, acompanyar-te al bany de matinada amb un llum que no desperta i apagar el que ningú no fa servir — combinant l'hora real del capvespre, la claror que hi ha i qui hi ha a cada lloc, amb el llum just per a cada moment i amb l'interruptor de sempre manant per sobre de tot. El llum deixa de ser una cosa en què pensar; simplement hi és.