L'escena es repeteix en molts garatges des de fa un parell d'anys. Arribes a casa a les vuit, endolles el cotxe, puges, i a les nou —amb el forn posat, la vitro a tope i algú dutxant-se— marxa la llum de tota la casa. No s'ha trencat res: simplement has demanat més del que tens contractat, i l'interruptor que ho vigila ha fet la seva feina.

A partir d'aquí gairebé tothom arriba a la mateixa conclusió equivocada: cal ampliar la potència contractada. És la sortida cara, la que pagues els dotze mesos de l'any per resoldre un xoc que dura vint minuts al dia. Hi ha una altra manera de fer-ho — que la casa reparteixi el que ja té, i que el cotxe carregui de matinada, quan el kWh costa la meitat i no competeix amb res. Aquesta és la guia per muntar-ho.

El problema no és l'endoll, és la potència

Un pis normal de l'àrea metropolitana té contractats 3,45 o 5,75 kW. Un punt de recàrrega domèstic estira 3,7 kW si és senzill i 7,4 kW si és dels ràpids. Els comptes surten sols: el cotxe, ell sol, pot endur-se tota la potència de la casa. Mentre no hi hagi ningú més consumint, no passa res; el xoc arriba a l'hora de sopar, que és justament quan la gent endolla el cotxe en arribar.

Les tres sortides que solen oferir-te són apujar la potència contractada, posar un carregador més lent, o recordar-te tu d'endollar el cotxe abans d'anar a dormir. La primera t'encareix la factura fixa tot l'any. La segona et treu velocitat els dies que sí que la necessites. I la tercera funciona fins al tercer dijous que se t'oblida. Cap de les tres ataca el problema de debò, que és de repartiment: la casa i el cotxe mai necessiten el màxim alhora, però ningú no els ha dit com tornar-se.

Gestió dinàmica: el cotxe cedeix el pas

La solució és més senzilla del que sembla i no canvia res de la teva instal·lació. Es posa un mesurador al quadre elèctric —una pinça al voltant del cable general, sense tallar res— que sap en temps real quant està consumint la casa. Aquesta dada arriba al carregador, i el carregador ajusta el seu ritme en conseqüència, segon a segon.

A la pràctica es veu així: a les nou del vespre, amb el forn i la vitro encesos, el cotxe baixa a un fil de càrrega o s'atura. A les onze, quan la cuina està apagada i la casa consumeix el que consumeix una casa adormida, puja al màxim i aprofita tota la potència lliure. Ningú no ha hagut de decidir res i no ha saltat la llum ni una vegada. És exactament la mateixa pinça i la mateixa lògica amb què es monitoritza el consum elèctric de casa: primer mesurar, després repartir.

Això és el que fa que ampliar la potència contractada deixi de tenir sentit en la majoria dels casos. No pagues més cada mes per un pic de vint minuts; ensenyes la casa a no provocar-lo.

Carregar quan la llum costa la meitat

Resolt el xoc, queda la part que es nota a la factura. Gairebé tots els contractes domèstics són a la tarifa 2.0TD, que divideix el dia en tres trams: punta, pla i vall. La vall va de mitjanit a les vuit del matí de dilluns a divendres, i els dissabtes, diumenges i festius nacionals ho és les vint-i-quatre hores. El cotxe és la càrrega perfecta per a aquest tram: passa la nit sencera aturat i li és igual a quina hora s'omple, mentre estigui a punt al matí.

Així que la regla que es programa és aquesta: endolles en arribar, i la casa decideix. Si és dimarts, el carregador espera a mitjanit i arrenca sol; si és dissabte, comença tan bon punt el connectes, perquè tot el dia és vall. I si tens tarifa regulada, encara es pot filar més prim i carregar quan el preu del PVPC —que canvia cada hora i és públic al web de Red Eléctrica— baixi del llindar que tu diguis. Hi ha matinades d'hivern amb vent en què aquest preu es desploma; el cotxe se n'assabenta i tu no ho has de mirar.

Una nota honesta: això no t'obliga a canviar de tarifa ni de companyia, i nosaltres no en venem cap. Amb la que tinguis, el que es guanya és moure al tram barat una càrrega que ara mateix estàs fent a l'hora més cara del dia.

Si tens plaques, carregar amb el que sobra

Amb autoconsum el raonament es gira: l'hora bona ja no és la matinada, és el migdia. Cada kWh que aboques a la xarxa te'l paguen a una fracció del que costa el que compres, així que l'excedent que aconsegueixis posar al cotxe val molt més que el que regales.

El sistema coneix la teva producció en temps real i pot carregar només amb el que sobra: si les plaques donen més del que la casa gasta, el cotxe absorbeix la diferència; si passa un núvol i la producció cau, abaixa el ritme o s'atura. És la mateixa mecànica del repartiment d'abans, mirant a l'altre costat del comptador. El cotxe de qui teletreballa, aparcat tot el dia, és el millor lloc on posar un excedent que si no es perd.

El garatge de comunitat: què pots fer sense demanar permís

Aquesta és la pregunta que més frena la gent, i gairebé sempre per un malentès. A Catalunya qui decideix què és teu i què és de tothom en un edifici dividit en pisos no és la llei estatal de propietat horitzontal, sinó el llibre cinquè del Codi civil de Catalunya — el mateix text que decideix, per exemple, fins on arriba el teu intèrfon i on comença el portal de la finca.

I per al punt de recàrrega la llei va fer una cosa poc habitual: el va treure de la lògica de les majories. Si la instal·lació és per a ús privat i va a la teva plaça, n'hi ha prou amb comunicar-ho. S'envia el projecte tècnic a la presidència o a l'administració de la finca amb trenta dies d'antelació, i quan està fet es lliura el certificat de la instal·lació. No hi ha junta, no hi ha votació, no cal convèncer ningú. La comunitat té aquests trenta dies per proposar una alternativa raonable —normalment, una solució comuna per a tot el garatge—, però no pot dir que no; i el legislador ja comptava que el cable hagi de creuar zones comunes per arribar fins a la teva plaça, perquè no hi ha cap altra manera de portar-hi la llum.

El que sí que convé, per experiència: avisar bé, amb l'esquema del recorregut del cable, i fer-ho de manera que el dia que un altre veí vulgui el seu no s'hagi de refer tot. Els garatges on això ha anat malament gairebé mai no és per la llei; és per haver tractat la instal·lació com si fos l'única que existirà.

Les dues meitats de la feina, i per què convé que siguin del mateix

Posar un punt de recàrrega són en realitat dues feines diferents. Una és elèctrica: la línia fins a la teva plaça, les proteccions, el muntatge del carregador i el butlletí de la instal·lació, que per normativa només pot signar un instal·lador elèctric autoritzat. L'altra és de domòtica: que aquest carregador deixi de ser un aparell aïllat i passi a formar part de la casa. L'habitual és que qui fa una no faci l'altra, i que el client acabi amb dues empreses que s'assenyalen entre elles quan alguna cosa no rutlla. Nosaltres comptem amb instal·lador elèctric autoritzat, així que les dues meitats són nostres: una visita, un pressupost, un interlocutor i una sola garantia, amb el butlletí inclòs.

La segona meitat és la que gairebé ningú no t'ofereix, i és la que fa que tot l'anterior serveixi d'alguna cosa. El mesurador del quadre, el repartiment de potència, els horaris, el seguiment del preu, l'excedent solar, l'històric de quant has carregat i quant t'ha costat. Es pot fer sobre un carregador que ja tinguis instal·lat, sempre que parli un idioma obert —els que anuncien OCPP o Modbus són els que es deixen gestionar; els que només funcionen amb l'app de la seva marca, gairebé mai—. És la mateixa pregunta que cal fer a una càmera abans de comprar-la, i val la pena fer-la abans de pagar, no després.

Tot això es decideix, a més, dins de la teva pròpia instal·lació: el mesurador i el carregador es parlen per la teva xarxa, no a través del servidor d'un fabricant. És la manera com plantegem qualsevol domòtica sense núvol, i aquí té un avantatge pràctic de més: un garatge sol ser justament el lloc on la cobertura és pitjor.

Quant costa i per on començar

Una instal·lació típica de gestió energètica parteix des de 400 €: la monitorització general del quadre més el control dels grans consumidors amb endolls i relés intel·ligents. El carregador del cotxe o la integració solar completa es pressuposten a la visita, gratis i sense compromís, perquè depenen de com estigui el teu quadre, quin carregador tinguis o vulguis i quanta distància hi hagi fins a la plaça. Tot va en pagament únic, sense mensualitats per gestionar la teva pròpia càrrega.

Si encara no tens cotxe elèctric però hi estàs pensant, hi ha un ordre que estalvia disgustos: monitoritzar primer. Un mes de dades et diu quanta potència et sobra de debò a cada franja, i amb això se sap si necessites ampliar potència o no abans de decidir res. Amb la mateixa garantia que la resta del que instal·lem: garantim la nostra instal·lació i configuració durant 5 anys; els equips tenen la garantia del seu fabricant (2–3 anys) i la gestionem nosaltres per tu.

Dubtes habituals

Puc carregar el cotxe si només tinc 3,45 kW contractats?

Sí, i és el que fa la majoria de la gent sense saber-ho. Amb la potència habitual d'un pis no carregaràs a tota velocitat, però tampoc no ho necessites: en les vuit hores que el cotxe passa aturat de nit hi caben de sobres els quilòmetres d'un dia normal, i ho fa mentre dorms. La pregunta útil no és «quants quilowatts hi puc posar», sinó «quants quilòmetres faig al dia»: si en són trenta o quaranta, qualsevol ritme de càrrega et serveix i ampliar la potència contractada seria pagar tot l'any per una pressa que no tens.

Necessito permís de la comunitat per posar el punt de recàrrega a la meva plaça?

A Catalunya, no. La instal·lació d'un punt de recàrrega per a ús privat en una plaça d'aparcament privativa es resol amb una comunicació prèvia: s'envia el projecte tècnic a la presidència o a l'administració de la finca amb trenta dies d'antelació, i en acabar es lliura el certificat de la instal·lació. No cal portar-ho a la junta ni aconseguir majories. La comunitat pot proposar una alternativa raonable dins d'aquest termini, però no ho pot impedir, i el cost de la instal·lació i de la llum que consumeixis són teus. La norma que ho diu és el llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, la mateixa que reparteix què és privatiu i què és comú en qualsevol edifici d'aquí.

Em serveix el cable que venia amb el cotxe?

Per sortir del pas, sí; com a solució permanent, no és la bona idea que sembla. Aquest cable està pensat per a emergències i carrega a uns 2,3 kW per un endoll normal que no es va dissenyar per aguantar deu hores seguides al màxim: és la causa habitual de bases sobreescalfades als garatges. Un punt de recàrrega fix carrega més de pressa, té la seva pròpia protecció i —això és el que ens interessa aquí— és l'únic que es pot gestionar: saber quant hi està posant, abaixar el ritme quan la casa ho necessita i arrencar a l'hora que li diguis.

Què passa si cau Internet mentre el cotxe està carregant?

Res. Les decisions que importen —quanta potència queda lliure, quan començar, quan abaixar el ritme— es prenen entre el mesurador del quadre i el carregador, dins de la teva pròpia instal·lació, sense passar pel núvol de ningú. Internet només cal per mirar-ho des del mòbil quan no hi ets. Si cau la fibra, el cotxe continua carregant exactament igual; el que perds és el gràfic, no la càrrega.

En resum

Carregar el cotxe a casa no és un problema d'endoll, és un problema de repartiment i d'horari. Una pinça al quadre i un carregador que es deixi gestionar resolen les dues coses: la casa i el cotxe es tornen la potència que ja tens —sense ampliar res—, i la càrrega se'n va sola al tram en què la llum costa la meitat, o al migdia si tens plaques. I si la teva plaça és en un garatge de comunitat, la llei catalana t'ho posa més fàcil del que creus: es comunica, no es demana permís. Endolles en arribar i te n'oblides; del quan i del quant se n'ocupa la casa.